La Marseillaise

dissabte, 25 de desembre del 2010

                                       

La Marsellesa ("La Marseillaise", en francès) és l'himne nacional de França, oficialment des del 14 de juliol de 1795. Va ser prohibit durant l' Imperi i la Restauració. Torna a ser l'himne nacional des de la III República. Del 1940 al 1945 va ser novament prohibit, i el seu cant era considerat com un element de resistència a l'ocupació alemanya.

                     Polèmiques de la lletra

Es tracta d'un cant de guerra i revolucionari, per això denota certa violència.

De fet, crida els ciutadans a defensar-se i defensar també les llibertats aconseguides.

"Aux armes citoyens!" és el crit per aixecar el poble a defensar "la Pàtria en perill" on els súbdits són ciutadans.

L'expressió "sang impur" és a vegades mal interpretada. No és una connotació racista ni xenòfoba: es tracta de la famosa "sang blava" dels nobles que simbolitzaven el caràcter desigualitari de l'Antic Règim.

Història

El 20 d´abril de 1792 es va proclamar a París la declaració de guerra contra Àustria.

Rouget de Lisle va compondre dit himne i li va donar el títol de "Chant de guerre

pour l'armée du Rhin" (Cant de guerra per a l'exèrcit del Rin).

Més tard, al juny d'aquest mateix any, en un banquet que es va oferir a un grup de soldats, els va ser lliurat a cadascun la còpia de l'himne en qüestió, que els soldats

van aprendre ràpidament. D'aquesta manera es va anar estenent per tot el país la

lletra i la música.

En el mes de juliol, un general de l'exèrcit d'Egipte, anomenat François Mireur,

es trobava a Marsella encarregat de preparar la marxa dels voluntaris de Montpeller

i de Marsella. Coneixia l'himne i el va presentar a la seva gent amb el títol de "Chant

de guerre aux armées aux frontières" (Cant de guerra per als exèrcits de les fronteres). La tropa dels voluntaris el va aprendre i el van usar com cançó de marxa. I així van entrar a París el 30 de juliol de 1792, entonant marcialment l'himne compost mesos enrere per Rouget de Lisle. Els parisencs els van acollir amb gran entusiasme i van batejar el cant com La Marsellesa.

Durant la Primera República, la Marsellesa va ser un himne molt popular entre soldats i civils. En el temps dels dos Imperis, la Restauració i la Segona República, va ser lleugerament oblidat. A la Tercera República va recuperar el protagonisme i va ser interpretat per les bandes militars en tots els actes oficials.

Al segle XX, el Govern de la França alliberada li va atorgar una especial importància juntament amb l'himne oficiós anomenat "Le Chant des Partisans". Fins que finalment a la Constitució del 4 d'octubre de 1958 va ser instituïda la Marsellesa com himne nacional.

La Marsellesa exaltava des dels seus començaments l'ànim patriòtic, fins a tal punt que Napoleó I va dir en una ocasió: "Aquesta música ens estalviarà molts canons".

Lletra traduïda al català:

Marxem, fills de la pàtria,

que ha arribat el dia de la glòria.

El sagnant estendard de la tirania està ja aixecat 

contra nosaltres (bis)

No escolteu bramar pels camps a aquests feroços 

soldats?

Doncs vénen a degollar

als nostres fills i a les nostres esposes...

Tornada:

A les armes, ciutadans!

Formeu els vostres batallons!

Marxem, marxem...

"35 años de Monarquía"

dimarts, 23 de novembre del 2010

http://www.elpais.com/especiales/2000/rey/graf2.htm

Un compromiso histórico

SANTIAGO CARRILLO

Muerto Franco, el dilema no era entre monarquía y república, sino entre dictadura y democracia. El Rey siempre ha respetado ese compromiso.

A algunas gentes les cuesta trabajo comprender que quienes éramos republicanos de toda la vida y no nos arrepentimos de serlo, hayamos tomado parte en la elaboración de una Constitución que establece la Monarquía parlamentaria como forma de Estado. En realidad nos hallamos ante lo que pudiéramos llamar un compromiso histórico adaptado a la realidad política de España.

La monarquía y la izquierda

JORDI SOLÉ TURA

Hubo un acuerdo histórico, no escrito, en virtud del cual la izquierda aceptaba la monarquía si ésta traía la libertad y los derechos que aquélla sólo había podido implantar tras derribar a monarcas y proclamar la república 

A mi entender, lo más importante de la actual monarquía española  son dos aspectos de la política de estos años que aparecen poco o nada en el texto constitucional.

El primero es la facilidad con que una monarquía configurada por Franco 

para sucederle, a él y a su régimen dictatorial, se convirtió sin traumas 

en una monarquía parlamentaria, perfectamente equiparable

a las modernas monarquías parlamentarias de Escandinavia. 

El segundo es el acuerdo histórico, no escrito ni proclamado, entre la monarquía y la izquierda política. Ambos aspectos están íntimamente vinculados entre sí.

La noche en que se afianzó la Corona

ALBERTO OLIART

La firme y hábil actitud del Rey fue decisiva para que en el intento de golpe de Estado del 23-F las Fuerzas Armadas salvaguardaran la Constitución  . 

Fue como si de pronto se abrieran las ventanas todas a la esperanza, cuando oímos el discurso que pronunció el Rey el día de su coronación. El Rey 
de todos los españoles... Superar divisiones del pasado... No sé si fueron estas exactamente las palabras, sí las que todavía resuenan en mi memoria, 
el mensaje que yo entendí cuando las escuchaba, cuando después las leía. No dejaba lugar a dudas su firme intención, como Rey y como Jefe del Estado, de superar, por fin, la división entre españoles, entre vencedores y vencidos, legado, mantenido y alentado hasta ese momento, de nuestra guerra civil...y después la actuación del 23- F no dejó, una vez más, ningún tipo de duda...

 El País Digital

dimecres, 17 de novembre del 2010

Atenas: Acrópolis

Independencia de los Estados Unidos de América

             Después de una década de conflicto económico con 

            Gran Bretaña,  las 13 colonias americanas le respondieron 

            al rey George III con una negativa a la reforma política y

            haciendo una llamada a la revolución.

            El 4 de julio de 1776, el Segundo Congreso Continental adoptó

            la Declaración de Independencia  de los Estados Unidos. 

            Siete años después y tras la firma del Tratado de París con

           Gran Bretaña,  los Estados Unidos se convirtieron oficialmente en 

una nación libre e independiente.

                                                                  

LIBERALISME: LA DIVISIÓ DE PODERS.

dijous, 11 de novembre del 2010

   " Quan el poder legislatiu i executiu es troben reunits en una mateixa

persona o corporació,no hi  ha llibertat, perquè és possible que el monarca o

el Senat facin lleis tiràniques per executar-les de la mateixa manera (...)

En l´estat que un home sol o en una sola corporació  de pròcers o de nobles,

o del poble, administrés els tres poders i tingués la facultat de fer lleis, 

d´executar les resolucions públiques i de jutjar els crims i conteses dels 

particulars,es perdria absolutament tot".                                                              

                                                MONTESQUIEU, De l´esperit de les lleis, 1748

      Saps de quins tres poders parla Montesquieu?

La ONU

dimecres, 10 de novembre del 2010

"ELS FETS DEL PALAU"

dissabte, 6 de novembre del 2010

Pasión por Renoir. Museo del Prado.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Pasión por Renoir.

 

En esta temporada otoño-invierno, el Museo del Prado acoge la primera exposición monográfica dedicada a Renoir en España. La muestra presenta por primera vez en Europa 31 obras de la colección del artista conservada en el Clark Art Institute (Williamstown, Massachussets), institución norteamericana que atesora uno de los conjuntos más importantes de obras de Renoir. Gracias al excepcional préstamo de la práctica totalidad de esta colección y al patrocinio de la Fundación BBVA, el Prado muestra durante más de tres meses, a través de ella, la amplitud y el interés de las propuestas de Renoir en los principales géneros que cultivó: el retrato, la figura femenina, el desnudo, el paisaje, la naturaleza muerta y las flores. De octubre a Enero de 2011.

Pierre-Auguste Renoir

Pierre-Auguste Renoir (LLemotges, 25 de febrer de 1841-3 de desembre de 1919), és un dels més cèlebres pintors francesos. No és fàcil classificar-lo, va pertànyer a l'escola impressionista, però es va separar d'ella ràpidament pel seu interès per la pintura de cossos femenins sobre els paisatges, el pintafael  va tenir una gran influència en ell.

 Renoir, ofereix una interpretació més sensual de l'impressionisme.  En les seves creacions mostra l'alegria de viure, fins i tot quan els protagonistes són treballadors. Sempre són personatges que es diverteixen, en una natura agradable. Va tractar temes de flors, escenes dolces de nens i dones i sobretot el nu femení, que recorda a   Rubens per les formes gruixudes. Renoir posseeix una vibrant i lluminosa gama de colors que fa d'ell un impressionista molt especial.   La LLotja, El gronxador, Ball al Moulin de la Galette,Le dèjeuner des canotiers,   Les grans banyistes,ón algunes de les seves obres més representatives.

"La Última Cena" de Da Vinci, en alta resolución en internet

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Una imagen de alta resolución de "La Última Cena" de Leonardo Da Vinci se colgará pronto en internet por una empresa italiana de tecnología, lo que permitirá tanto a los amantes del arte como a los teóricos de la conspiración examinarla con detalle desde sus propios ordenadores.

El objetivo de la web es facilitar una forma innovadora de apreciar el arte
El director general de HAL9000, Vincenzo Mirarchi, declaró el jueves que el motivo que llevó a la empresa a subir la imagen a su página web es el de facilitar una forma innovadora de apreciar el arte, más que potenciar las especulaciones sobre su significado.

"Esto facilitará a la gente su contemplación", manifestó, refiriéndose a las dificultades a las que se enfrentan quienes visitan el recinto en el que se encuentra el mural. Son tantos los turistas que visitan Milán con la intención de verlo que normalmente deben realizarse reservas con un mes de antelación.

La subida de "La Última Cena" a la página, probablemente haga que la web de la empresa supere en número de visitas a las páginas que mostraron la pintura con anterioridad.

MÁS NOTICIAS DE TECNOLOGÍA E INTERNET
http://www.haltadefinizione.com/magnifier.jsp?idopera=1

"EL David"

“Escoged a un hombre y que venga contra mí. Si pudiere pelear conmingo y vencerme, nosotros seremos vuestros siervos; mas si yo prevaleciere sobre él y lo matare, vosotros seréis nuestros esclavos“
Apareció de entre la multitud un pequeño muchacho, un pastor llamado David. Aquel muchacho metió la mano en el zurrón, saco una piedra, la puso en la honda y disparó. El gigante cayó fulminado en el suelo con un tremendo impacto de la piedra en medio de la frente. Corriendo, David se acercó a él, cogió su espada y decapitó al gigante Goliath.
Durante siglos esta historia nos ha servido a todas las generaciones como ejemplo de valor, de seguridad, para darnos cuenta de que cualquier cosa, por muy grande y difícil que sea, podemos vencerla si nos lo proponemos. Esta misma historia, tiempo ha, cautivó tamibén a los florentinos, quien veían en su figura un reflejo de las cualidades de Florencia. Valor para enfrentarse una pequeña república ccomo era la florentina, a toda una república italiana, y belleza, la que tiene Florencia en cada uno de los rincones de la ciudad. Aquel 13 de septiembre de 1501, David, el rey de Israel, quedó ligado a la historia de Florencia para siempre.
Pero no fue ésta la idea original. La enorme piedra de mármol que llevaba años (desde mediados del siglo XV) almacenados en la propiedad del Arte de la Lana (gremio de tejedores de Florencia) era conocida como “el gigante”, antes incluso de ser tallada. Estaba destinada a escultura de algún profeta para la catedral de Santa María del Fiori. Era la época del papado de Alejandro VI, el papa Borgia; era la época justo posterior a la caída de los Medici en Florencia; era la época en que la estrella de un conocido artista toscano empezaba a brillar: Miguel Angel Buonarroti.
Sin embargo, aquella piedra no fue a parar en primer lugar a las manos de Miguel Angel. Fue Agostino di Duccio quien afrontó tamaña tarea. Era el año 1460, y di Duccio sólo llegó a vaciar parte del mármol, pero de tal modo que dejó la piedra casi inservible. Por ello, aquel mármol se dejó abandonado y estuvo durante tantos años oculto.
El cambio de siglo trajo nuevas ideas, como la de afrontar de nuevo el proyecto pero dedicándolo a David. Se ofreció la obra, y tres artistas se presentaron voluntarios: Andrea Sansovino, Leonardo da Vinci y Miguel Angel Buonarroti. El primero quedó descartado rápido, y la elección quedó entre los dos últimos. Leonardo acababa de esculpir un caballo de terracota inmenso para los Sforza de Milán, que desgraciadamente había sido destruido por las tropas francesas. Miguel Angel venía de esculpir la soberbia Pietà en Roma.

Lo que decantó la elección fue la seguridad dada por Miguel Angel de que con el bloque de mármol que le pusieron en las manos sería capaz de construir aquella colosal estatua, sin necesidad de más piedras, y, además, hacerlo “ex uno lapide“, o sea, de una sóla pieza, estilo que estaba considerado como sólo propio para obras maestras.
La obra comenzó el 13 de septiembre de 1501. En el más absoluto de los secretos Miguel Angel se encerró con su obra, y sólo el 23 de junio de 1503 dejó ver algo de ella a los ciudadanos. En mayo de 1504, Miguel Angel acabó la que es considerada como la escultura más bella y perfecta del Mundo.
Pero su Historia no acabó ahí, porque el detalle de su localización ya fue motivo de controversia. Inicialmente, la idea era colocarlo en la catedral apoayada en un contrafuerte, pero entonces se perdía la visión trasera de la estatua, y entre ello, la visión de la honda que iba a la espalda. En enero de 1504, 32 artistas y ciudadanos de renombre de la ciudad de Florencia se reunieron para buscarle emplazamiento. Se decidió que sería en la Piazza de la Signora. Pero la controversia no se quedó ahí, pues aquella mirada amenazante de la estatua; aquellos ojos que parecían cobrar vida en el mármol eran una cuestión políticamente crucial.
Si la ponían mirando hacia Pisa, significaría el deseo de Florencia de reconquistar Pisa, una ciudad que había sido ya florentina. Si se ponía mirando hacia Roma, parecería una mirada de despecho hacia un lugar donde el papa Alejandro VI había cobijado a los Medici que habían sido expulsados de la ciudad por el gobierno florentino. Finalmente, sin embargo, se escogió esta última, y fue tal el rechazo que tuvo entre el pueblo llano que en los cuatro días que duró el traslado del David desde el taller a su lugar de emplazamiento, fue apedreado.
El 8 de septiembre de 1504, la estatua quedó inaugurada.

" Le Serment du Jeu de paume."

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Jacques-Louis David ( Versalles)


Què representa aquesta pintura ?
Quin moment històric?
Dintre de quina etapa de la història ....?

Història i etapes

La història narra el passat de les societats humanes d'acord amb els testimonis materials. Es contraposa a la prehistòria abans de l'escriptura.
La història, forma part de les ciències socials i humanes així com de les ciències literàries. La història es diferencia de l'arqueologia per la seva referència essencial a l'escriptura.
La separació en períodes de la història més acceptada no està lliure de desacords. Aquesta classificació, (Edats Antiga, Mitjana i Moderna), tenen com a punt de vista la civilització occidental . El principal problema es basa en què la classificació per una zona del món determinada no s'ajusten als períodes en què podria ser classificada la història en altres parts.
Tenint en compte aquestes discrepàncies, els períodes de la història més comunament acceptats, per convenció, són: Abans de la Història
Prehistòria: des de l'aparició de l'home, cap els dos milions d'anys a.C., fins l'aparició de les primeres civilitzacions que empren l'escriptura, cap el 4000 aC.
Edat Antiga: des de les primeres civilitzacions fins a la desaparició de l'Imperi Romà d'Occident, el 476.
Edat Mitjana: del 476 ,caiguda de l'Imperi Romà ,fins al descobriment d'Amèrica, el 1492, o la caiguda de Constantinoble, el 1453.
Edat Moderna: des del 1492 fins a la Revolució Francesa, el 1789. Diferents fites
marquen l'inici d'aquesta època, com són l'invent de la impremta, la captura de Constantinoble pels turcs o el descobriment d'Amèrica. Com a punt final se sol esmentar la Revolució Francesa, la Independència dels Estats Units d'Amèrica o la Revolució Industrial.
Edat Contemporània: des de 1789 fins als nostres dies. L'era de les revolucions (revolució industrial, revolució burgesa i revolució liberal) va acabar amb l'Antic Règim i va donar pas durant la segona meitat del segle XIX al triomf del capitalisme que s'estén amb el imperialisme a tot el món, mentre de forma paral·lela neix el moviment obrer.

La Capilla Sixtina. Miguel Angel

dilluns, 27 de setembre del 2010

Leonardo Da Vinci(Vinci, 15 d'abril de 1452 - Amboise, 2 de maig de 1519)

diumenge, 19 de setembre del 2010

Leonardo da Vinci fou un artista florentí , a la vegada, científic, enginyer, inventor,anatomista, pintor, escultor, arquitecte, urbanista, naturalista, músic, poeta, filòsof i escriptor.
Leonardo fou alumne d´Andrea del Verrocchio.
Leonardo és més conegut com a pintor; dues de les seves obres, La Gioconda i El Sant Sopari la Mare de Deu de les Roques són pintures molt cèlebres, ; el seu dibuix de l'Home de Vitruvi ha estat igualment reproduït en nombrosos treballs. Només han sobreviscut fins a l'actualitat una quinzena d'obres;
Com a enginyer i inventor, des de l'helicòpter, al carro de combat, el submarí o, fins i tot, l'automòbil. Molt pocs dels seus projectes arribaren a ser construïts; a
Leonardo de Vinci va néixer ,al castell de Vinci, prop de Florència, d'una relació amorosa il•legítima entre el seu pare, Messer Piero Fruosino di Antonio da Vinci, notari, canceller i ambaixador de la República florentina, que descendia d'una rica família de notables italians, i la seva mare, Caterina, una humil filla de pagesos del petit poble toscà d'Anchiano, .
Leonardo, rebé una instrucció i aprengué a llegir i escriure, i aritmètica. Tot i així, no estudià el llatí de manera seriosa, base de l'ensenyament tradicional, i el fet que tingués una ortografia caòtica ens indica que aquesta instrucció tingué llacunes i, en qualsevol cas, no fou la d'un universitari.

La seva àvia paterna, Lucia di ser Piero di Zoso, ceramista i persona molt propera a Leonardo fou, potser, la persona que el va iniciar en les arts.
Giorgio Vasari, el biògraf dels pintors del Renaixement del segle XVI, explica la història d'un pagès local que va demanar a SerPiero que el seu talentós fill li pintés una imatge sobre una placa. Leonardo va pintar una imatge representant un drac que escopia foc, i estava tan ben feta que ser Piero la va vendre a un comerciant d'art florentí, que a la vegada la va revendre al duc de Milà. A canvi, després d'haver obtingut un benefici, ser Piero va comprar una placa amb un cor travessat per una fletxa, que va donar al pagès.
Formació al taller de Verrochio
a partir de 1469, Leonardo entrà com a aprenent en un dels tallers d'art més prestigiosos sota el mestratge d'Andrea del Verrocchio, a qui deu una part de la seva excel•lent formació multidisciplinari, on voreja altres artistes com Sandro Botticelli,Perugino i Domenico Ghirlandaio. En efecte, fins al 1468, tot i que Leonardo estava empadronat com a resident del municipi de Vinci, anava molt sovint a Florència on el seu pare treballava.
Al servei dels Sforza
Leonardo pintà la Mare de Déu de les roques (1483-1486) per a la confraternitat de la Immaculada Concepció, i havia d'anar a la capella de San Francesco Grande de Milà. Aquest quadre seria la font d'un conflicte entre l'autor i els propietaris, que perdurà uns quants anys. Leonardo volia el dret de poder copiar l'obra però li fou negat; fou obligat a aturar el seu treball, i això provocà un retard en l'acabament. El problema no va ser resolt més que mitjançant decisions judicials i les intervencions d'alguns amics.
A Florència, el treball de Leonardo no passà inadvertit. Lorenzo de Mèdici s'assabentà que Leonardo havia creat una lira platejada en forma de cap de cavall. Impressionat per la qualitat del seu treball, envià Leonardo a Milà com a emissari florentí, i també perquè treballés per al mecenes i duc de Milà, Lluís Maria Sforza....

ART I HISTÒRIA: "Espectador i art".

dilluns, 26 de juliol del 2010

loygorri@triangulodelarte.org;

Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (Sevilla 1599,Madrid 1660)

divendres, 25 de juny del 2010

BIOGRAFIA

Un dels grans genis de la pintura es va formar com a aprenent al taller de Francisco Pacheco.Als 18 anys ja era mestre pintor,l´any següent es va casar amb la filla del seu mestre.

Al 1623 va ser cridat pel comte-duc d´Olivares, primer ministre de Felip IV. Amb només 24 anys va ser anomenant pintor de cort.

Va visitar dues vegades Itàlia (1629-1631) i (1648-1651).Allí va poder estudiar els grans mestres va aconseguir que fos àmpliament reconeguda el seu valer com a pintor.

Al final de la seva vida, al llarg de la qual va pintar quadres de gran importància li va ser atorgada la Creu de Sant Jaume, una gran distinció per a qui va ser pintor de nobles, reis i papes.

Saps qui va pintar aquesta creu, sobre el pit de l´artista ,a Les Menines , un cop aquest, ja havia mort?

El entierro del señor de Orgaz de El Greco

diumenge, 20 de juny del 2010

El Greco, forma y espíritu

" L´Enterrament del senyor d´Orgaz"

dissabte, 19 de juny del 2010

En el quadre es diferencien dues parts: la terra i el cel. Però amb nexes d`unió com la creu de l´esquerra del rector de Santo Tomé(Església de Toledo a on es troba l´obra), la mirada al cel del sacerdot i l´àngel que porta l´ànima del difunt al centre.

En primer terme, part terrenal, es representa l´enterrament, assenyalat pel nen Jorge Manuel, fill del pintor, que sosté una gran espelma encesa.Els personatges secundaris que assisteixen a l´acte s´alineen en columnes utilitzan las perspectiva escalonada amb la voluntat de donar una sensació de profunditat.

A la meitat divina , la composició dibuixa un rombe , els vèrtexs del qual són les figures de Jesús, la Verge, l´àngel i sant Joan Baptista.

A la terra les figures són tratades amb gran realisme i al cel les figures es mostren lànguides i estilitzades . Es destaca també la brillantor dels materials de l´armadura, o el tractament delicat de les teles i els vestits que es pot apreciar sobretot en el roquet blanc del sacerdot.

Temàtica:

El senyor d´Orgaz, Toledo no va ser comtat fins al segle XVI, va aconseguir que la reina María de Molina cedís l´alcàsser reial a l´ordre de sant Agustí i que l´església es dediqués a sant Esteve.

Segons la llegenda, quan va morir el senyor d´Orgaz l´any 1323 sant Agustí i sant Esteve va baixar del cel per enterrar-lo amb les seves pròpies mans.

El Greco reprodueix la glòria celestial: Jesús i la seva Mare, reben a sant Joan Baptista, qui intercedeix pel difunt perque sigui acceptat al regne del cel.

A l´esquerre hi ha multitud de sants disposats en successió jerárquica, i a la seva

dreta, darrere de la Verge, sant Pere amb les claus. A la part inferior ,personatges de l´Antic Testament: David, Moisés i Noé, amb l`arpa, les taules de la llei i l´arca, respectivament.

Mireu la disposició de totes les mans del quadre.

El pintor està autorretratat a l´obra , saps qui és?

"Algunos consejos para estudiar".

diumenge, 25 d’abril del 2010

"Consejos para estudiantes en época de exámenes"

Consejos para estudiantes en época de exámenes .Cada uno debe buscar su estrategia . Algunas de mis ideas y experiencias personales que pueden ayudarte:

 No estudies mucho tiempo seguido. Es un modelo mental el pensar que debemos sentarnos por largas horas initerrumpidas . Está demostrado que es más sencillo hacerlo en intervalos. Por ejemplo, dos horas descanso y dos de estudio.

 Cambia de lugar de estudio. Puedes ir a la biblioteca, incluso a un bar o al coche y a la vez que estudias disfrutas de las vistas. En primavera y verano, los parques son buenos lugares también.

 Alterna materias. No le dediques días enteros al mismo tema para evitar la obsesión.

 Practica un poco de deporte todos los días. Especialmente realiza ejercicios aeróbicos porque relajan y además provocan que segregues hormonas como la serotonina, que aumentarán tu autoestima y bienestar, y por tanto tus ganas de estudiar. Es aproximadamente a partir del minuto 15 cuando se producen más.

 Introduce el estudio en nuevos entornos que te ayuden a romper con la monotonía: transporte público, cafeterías, colas de espera, etc.

 Graba en audio o usa la aplicación para leer textos de tu ordenador. Luego puedes reproducirla en un mp3 o en el coche.

 Pide a alguien que te pregunte la lección e imagina que se la enseñas a otros. Si puedes discutirlo con un compañero de clase, aún mejor.

 Visualiza documentales o materiales audiovisuales relacionados con el tema.No dejes de hacer cosas divertidas. Cuando paralizamos nuestra vida para estudiar la motivación para hacerlo disminuye. Sigue con tu vida normal tanto como puedas.

Eduard Punset

Eduardo Punset Casals (Barcelona, 1936) es abogado, economista y comunicador científico. Es licenciado en Derecho por la Universidad de Madrid y master en Ciencias Económicas por la Universidad de Londres. Entre otras muchas cosas ,es autor de diversos libros sobre análisis económico y reflexión social. Actualmente, es profesor de “Ciencia, Tecnología y Sociedad” en la Facultad de Economía del Instituto Químico de Sarrià (Universidad Ramon Llull). También es director y presentador del programa de divulgación “REDES“ de TVE.

"Un chien andalou "

Un Chien Andalou (parte 2 )

"Cine surrealista"

dissabte, 24 d’abril del 2010

"Un Chien Andalou"

Cortometraje de 17 minutos.
Escrito, producido, dirigido e interpretado por Luis Buñuel en 1929 con la colaboración en el guión de Salvador Dalí.

" Renaixement Italià i Barroc". Míriam Redón.

diumenge, 18 d’abril del 2010

1501-1503 Michelangelo, David

El David és una escultura de marbre blanc de 5,17 m d'altura realitzada per Miguel Ángel Buonarroti entri 1501 i 1504 per encàrrec de l'Opera del Duomo de la Catedral de Santa María del Fiore de Florència. (...)El seu cos es troba girat amb un lleuger contrapposto: la cama esquerra s'avança a la dreta, el braç esquerre s'eleva i es corba fins que la mà gairebé toca el muscle, mentre que el braç dret es deixa caure fins que la mà toca la cuixa, el tors es corba subtilment, el cap mira cap a la seva esquerra, mantenint els ulls fixos en el seu objectiu, amb el cenyo frunzit. El rostre evidencia aquesta tensió continguda, a més, amb una ganyota d'odi i les aletes del nas bastant obertes. El moviment és contingut, centrípet amb línies de força que tornen al bloc. La mirada ha estat interpretada en el sentit que l'escultura mostra el moment en el qual David ha pres la decisió d'atacar però encara no ha començat el combat. Altres experts, com Giuseppe Andreani (director de l'Acadèmia de Belles Arts de Florència), opinen no obstant això que l'escena mostra el moment immediatament posterior al final de la batalla, i el David contempla.

Míriam Redón Farré: "Guia del Renaixement italià i del Barroc". Fragment.

Universitat Pompeu Fabra.

Humanitats

"Espectador i art".

Com diu Leonardo Da Vinci i porta com a títol aquest bloc :

“ L´ art és el camí del coneixement històric”.

Per tant, l’activitat creadora humana serveix per expressar la percepció de la realitat, les idees i els pensaments d’un moment determinat.

La reacció que tindrà una persona davant d’una obra d’ art quan la veu per primer cop és un misteri. Sigui qual sigui aquesta, en cap cas serà d’ indiferència.

La contradicció és evident: potser serà de "fredor": “ no agrada en absolut” o bé, serà “ l’ inici d’ una relació profunda entre espectador , artista i obra” que es mantindrà ja per sempre.

Fa alguns anys vaig veure aquesta darrera reacció reflectida en la mirada especial dels ulls de la Miriam . Explicava en aquell moment Miguel Angel Buenarroti .

Vaig entendre que s’ havia iniciat una relació intima i personal entre ella i l’ art.

Avui sé que els seus somnis s’ han fet realitat.

Ara l’ alumna s’ ha convertit en professora i i la professora en la seva alumna.

Felicitats Miriam!.

Hitler y el nazismo.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Después de la Segunda Guerra Mundial: Parte 1



El mundo en dos bloques:Parte 2



Documentos confidenciales de responsables del genocidio:parte 3



La Guerra Fría: Parte 4



Els espionaje nazi:parte 5

El Santo Sudario de Turín ¿obra de Da Vinci?

dijous, 8 d’abril del 2010

¿ La mortaja de Cristo?



¿Falsificación medieval?:Parte 2



¿Recibió Leonardo el encargo de la falsificación de la Sábana Santa?:Parte 3





¿ Fotografía y sangre humana ? : Parte 4

Hitler pretendió apoderarse del Santo Sudario...

El líder nazi Adolf Hitler, amante de las reliquias religiosas, también se interesó por el Santo Sudario de Turín y al parecer, pretendió trasladarla a Alemania informó hoy la agencia de noticias católica polaca KAI.

Con el consentimiento del Vaticano, el sudario fue trasladado de forma secreta a una abadía, para que, según la versión oficial, estuviera a salvo de los bombardeos, pero en realidad para esconderlo de Hitler, explicó Cardin.Según el prelado, durante la visita del Führer a Italia en 1938, su entorno se interesó mucho por el Santo Sudario, por cómo se custodiaba y de la importancia que tenía para los italianos y otros católicos.No obstante, el religioso confesó no estar seguro de que aún se conserven documentos sobre el plan de Hitler de trasladar la Síndone.La reliquia fue expuesta al público sólo en cuatro ocasiones a lo largo del siglo XX, con la última exhibición en 2000.

Entre los próximos 10 de abril y 23 de mayo, se expondrá de nuevo en la catedral de Turín, donde la podrán ver unos dos millones de personas, según previsiones de los organizadores. Cada peregrino podrá contemplar el sudario durante tres minutos como mucho.

¿Qué es la Síndone de Turín?

dilluns, 5 d’abril del 2010

"El Santo Sudario de Turín" .

"Sindon" (griego):Pieza de tela, que puede ser usada como lienzo fúnebre.

El sudario de Turín es un lienzo de lino rectangular, de 436 cm de largo y 110cm. de ancho, y tejido a espina de pescado. Sobre un mismo lado de la tela son impresas las huellas frontales y dorsales de un hombre muerto después de haber sido crucificado.
Mientras muchos hombres fueron crucificados, sólo Jesucristo fue además azotado, coronado con espinas y traspasado en el corazón con una lanza, tal como muestra la imagen. Este fue sepultado envuelto en el sudario según la costumbre de los judíos.

Desde el año 1694, es custodiada en la capilla que Guarino Gaurini construyó entre la Catedral y Palacio Real de Turín.
¿Dónde estaba la Sábana Santa antes del siglo XIV?
"El Mandilón de Constantinopla "
Icono ruso representa el descubrimiento en el siglo VI del sudario de Edessa.
Historiadores han relacionado la Santa Sábana con una famosa tela llamada "Mandilón" que presentaba la faz de Jesucristo que se veneraba en Edessa (hoy día en el este de Turquía). En el año 944 el Mandilón fue transferido a Constantinopla, capital del imperio bizantino.
Los cruzados, quienes tenían como objetivo liberar de la invasión musulmana a los lugares santos, fueron culpables del saqueo de la cristiana Constantinopla.
¿Cómo llegó a Francia?
Hay dos teorías. Una, que fueron los Templarios (organización muy prominente en Europa en esa época y que tenía gran interés en las reliquias). Los Templarios guardaban secretamente las reliquías sólo para los iniciados entre ellos y por éso no sería raro que la Sábana Santa "desapareciera". La segunda teoría propone que la Sábana Santa pasó por Grecia donde habían comunidades latinas relacionadas con Charny y la llevaron a esa ciudad.

Hay otra teoría que relaciona el santo sudario de Turín como creación de la genialidad de un gran artista italiano del siglo XVI, que plasmaría su propio rostro...

¿Sabéis a quién me refiero?

La Guerra de Cuba

divendres, 26 de març del 2010

Els homes del Modernisme.

diumenge, 21 de març del 2010

Si el Modernisme és un fet cultural, és evident que existeixen unes connexions
d’afinitat amb una època determinada.
Així, una sèrie de noms de gran talla intel•lectual en configuren el panorama històric. Maragall assoleix la més alta expressió de les lletres catalanes (també Costa i Llobera, Joan Alcover, Adrià Gual). Entre els músics Alió ,Pedrell, Lluís Millet, també Antoni Nicolau, Isaac Albèniz , Enric Granados i Enric Morera, que,amb cacterístiques antagòniques, poden ésser englobats en aquest corrent.
En l’escultura,la Catalunya modernista és influenciada per Auguste Renoir :
Josep Llimona, Josep Clarà, Eusebi Arnau, Miquel Blay, Pau Gargallo.
Santiago Russinyol, Miquel Utrillo, Ramon Casas ,Isidre Nonell són els quatre
pintors més importants del Modernisme, sense oblidar la primera època de Pau
Picasso que rep la seva formació artística a Barcelona.
Els decoradors, els moblistes, els orfebres, els dibuixants, en les línees
essencials de l’ Art Nouveau , aconsegueixen una gran representativitat.
Però és l’ arquitectura la que domina tot el Modernisme. La projecció universal
es manifesta amb els noms d’ Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner.
De gran importància entre d’ altres josep Puig i Cadafalch autor de la casa
“ Els Quatre Gats”: centre dels encontres de Nonell, Russinyol,Picasso,Casas,
Albèniz , Granados etc...

Burka.

dissabte, 13 de març del 2010

Burka

View more presentations from aurora.

La familia Romanov: El misterio de Anastasia

divendres, 12 de febrer del 2010

Revolución Rusa

El Crit de Eduard Munch

diumenge, 7 de febrer del 2010

En opinió del mateix Munch, de la mateixa manera que Leonardo da Vinci va estudiar l´ anatomia humana i va fer disseccions de cadàvers, ell va intentar fer dissecions de les ànimes. En aquesta pretensió de transmetre l´ interior, el pintor noruec es va fixar en l ´obra de Van Gogh, Gauguin i Toulouse Lautrec, els treballs dels quals van poder comtemplar a París, i que suposan un bon exemple de la captació dels estats d´ànim .La seva estética més aviat tétrica i pessimista guarda un paral.lelisme curiós amb les pintures negres que Goya va pintar a la Quinta del Sordo.

La intensitat amb què va simbolitzar i va comunicar l' angoixa mental a través d'una distorsió violenta de colors i les formes va ser, sens dubte, un referent clar per artistes representants de l' expressionisme alemany de l' inici del segle XX.

La Primera Guerra Mundial(1914-1918)

divendres, 5 de febrer del 2010

"Guerra civil española"

dissabte, 2 de gener del 2010

“Se dice que en 1940, en el París ocupado por los nazis, un oficial alemán ante la foto de la reproducción de una gran obra, le preguntó al autor:
-¿ Es usted quien ha pintado ésto?
y, el autor, contestó:
- No, han sido ustedes.
¿Qué obra es ? ¿ Cuál es el autor y dónde se encuentra?"

"Una tarde de mercado, la pequeña ciudad de Guernica fue bombardeada durante más de tres horas por la aviación alemana. Más de 1.600 víctimas perecieron en el bombardeo."

Guernica era conocida por su roble sagrado, al pie del cual se reunían desde la Edad media los representantes del pueblo vasco. Cada dos años, desde el reinado de Isabel de Castilla hasta el 1876, los representantes de la corona española tenían la costumbre de renovar en este lugar su juramento de respetar las libertades vascas.El 26 de abril de 1937, la pequeña ciudad de Guernica, símbolo de las libertades vascas, fue destruida por la aviación alemana al servicio de Franco. Por primera vez en la historia militar, un poblado civil es totalmente sometido bajo un diluvio de bombas.